Vaig començar a muntar als 10 anys en un club a Barcelona. No em van deixar tenir cavall propi perquè a casa tots jugaven a tennis. Gràcies al meu amor pels animals jo vaig sortir amb la vena de muntar. Als 20 anys vaig començar a tenir problemes d’esquena i ho vaig deixar.
Quan vaig venir a viure a Valldoreix, fa 20 anys, vaig tornar a muntar a Can Caldés. Vaig agafar un cavall, el Bello, amb problemes de salut, amb pors i resabiat. Tenia l’experiència d’haver adoptat molts gossos a protectores… però recuperar un cavall no és el mateix. Sento molt d’amor i respecte pels animals. El vaig adorar. Recordo anar amb el Bello i 8 gossos al camp; era part de la família.
Tenir una relació tan estreta amb un animal de 500 quilos et dona una altra visió. T’estimen d’una manera desinteressada, et coneixen i reaccionen quan et veuen.
Ja als 40 anys, al tenir cavall propi, vaig començar a muntar més seriosament. Feia classes, concursava, queia jo més que el cavall… Però la satisfacció de fer una volta d’honor no te la treu ningú. Ho recomano perquè muntar aporta llibertat, amor, pau, respecte, una sincronització brutal amb l’animal.
El Bello es fa gran i el vaig retirar a l’Empordà. L’anava a veure els caps de setmana; després el vaig portar al Montseny. Sempre m’ha sobtat que hi hagi persones que tenen un cavall com si fos una moto: quan ja no salta prou,se’n desfan. Ho puc entendre en el món professional, però no quan parlem de particulars. A ells els agradaria que els abandonessin quan siguin grans? Els cavalls tenen sentiments.
Quan va morir el Bello, ara fa 5 anys, vaig deixar de muntar. Ara, però, hi he tornat per circumstàncies de la vida que t’obliguen a aprendre a caminar de nou i muntar sempre m’ha encantat. Estic venint a Can Caldés un cop per setmana i el que sento és una passada, una sensació de llibertat, carinyo i respecte brutal. Veure que un animal tan enorme és tan obedient si li dones l’ordre correcte, tan noble. Tant de bo la seva noblesa la poguéssim transmetre a la raça humana…
Els cavalls han d’entendre que ets tu qui els dirigeix i qui els dones les ordres. Saltar no és natural per a ells ni portar un filet, però són tan nobles que fan el que tu vols i ens ho donen tot. Al món hauríem d’aprendre a dir més «T’estimo».
Ara que he tornat, em faria il·lusió tornar a concursar quan arribi el moment. Amb 0,60 o 0,80 en tinc suficient. Concursar, fer un recorregut és una satisfacció brutal, és com una pujada d’adrenalina. Primer estàs nerviós, però després sents que ets capaç de fer-ho i això dona satisfacció.
Per mi és un món bestial i fantàstic.
