La meva aventura amb els cavalls va començar als 10 anys, quan vaig fer les primeres classes. Abans havia anat a alguna hípica als estius a fer voltes en poni, ja que muntava sempre que tenia oportunitat.
Una amiga va trucar als meus pares per si em vindria de gust fer una classe a prop de La Roca; llavors feia ballet i no m’havia plantejat canviar d’extraescolar. Anava a muntar els caps de setmana i poc a poc vaig anar creant afició. Com els meus pares van veure que m’agradava molt van buscar hípiques al costat de casa i dels 10 als 14 anys vaig estar amb cavalls d’escola.
El meu primer cavall, l’Edelweis, va ser molt difícil. Havia estat maltractat i tenia problemes psicològics. No podia amb ell i era molt gran. Ho vaig passar molt malament, ja que el meu somni era tenir un cavall.
Sis mesos després de vendre’l va aparèixer el Mozart i porto amb ell 11 anys. M’aporta aire fresc dia a dia, és la meva vida, és com un fill, l’adoro i l’estimo. M’ho ha donat tot. Jo li dec a ell moltíssim. Per mi l’hípica és un «xute» d’adrenalina constant; és amistat, companyerisme, equip, constància… és un esport que requereix molta dedicació i compenetració animal-persona. T‘ensenya a respectar, el valor de la lleialtat, l’honestedat. És un esport molt diferent a la resta, perquè hi ha un animal pel mig que t’ensenya a ser honest. Els animals són la cosa més pura que existeix al món i t’ho entregaran tot. Si tu els dones la meitat, ells et donaran el triple. És molt enriquidor veure créixer un cavall i comprovar que tu el necessites tant com ell a tu.
En l’alta competició es compren i venen cavalls com «xurrus». Jo valoro més la part emocional i sentimental de l’animal. Espero estar amb el Mozart tota la vida; no hi ha dubte que és el cavall més especial per a mi. L’adoro.
