Vaig començar a muntar a La Cerdanya als 5 anys, perquè els meus pares ens portaven d’excursió; sempre anàvem les tres germanes en poni. Jo vaig ser la que va començar a fer campus a La Cerdanys i després aquí, a Can Caldés, fa 10 anys.
Havia provat molts esports: ballet, tennis, atletisme, natació… però no m’acabaven d’agradar. A mesura que vaig conèixer els cavalls em vaig adonar que m’agradaven molt, em sentia molt còmode i se’m donava bé. De fet, encara que no tingués classe, venia els caps de setmana amb la meva millor amiga a veure els ponis, els profes i ajudàvem a preparar cavalls. Ens agradava, no només muntar, sinó passar hores a l’hípica.
Quan tinc un mal dia, vinc a Can Caldés i, m’hagi anat bé o malament la classe, surto com nova; se m’obliden tots els problemes.
Encara que m’agrada la doma, prefereixo el salt. Tinc molta afinitat amb els cavalls que tinc a salt, Isis i Erik; em sento molt còmoda i amb el profe, també.
Quan vaig començar a concursar estava molt nerviosa, i encara ara. Però quan ja soc a la pista de competició em centro només en el recorregut. Els meus pares i amics m’han ensenyat a controlar els meus nervis: em centro en mi mateixa i res més. Quan acabo, sento molta satisfacció. Després de setmanes d’entrenament t’ho jugues tot en un minut i mig o dos minuts. Veig la satisfacció del profe, dels meus pares i dels amics que em venen a veure, però sobretot la meva.
Els meus millors amics els vaig fer aquí. Encara que alguns ja no monten, mantenim l’amistat i compartim gustos i afinitat. A la Cerdanya també he conegut amics, amb els que vaig d’excursió i ens hi passem hores.
A la meva germana gran també li agradava molt l’equitació, però no s’hi pot dedicar per horaris. Al Nadal li vaig regalar una classe.
